Sinopsi de l'exposició
L’exposició Jaume Vicens i Vives i la nova història, 1910–1960 sobre la figura i l’obra de l’historiador Jaume Vicens i Vives (Girona 1910 – Lió 1960), coorganitzada per l’Editorial Vicens Vives i la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales amb la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya, es proposa remarcar quina ha estat l’aportació de Vicens com a gran
renovador de la historiografia catalana i espanyola del segle XX.
Jaume Vicens és considerat com “un historiador dins del seu temps” -un temps històric marcat per l’impuls renovador de la Segona República, pel trauma de la guerra civil i la dura postguerra,
i per l’intent de començar a superar el franquisme mitjançant l’obertura cap a l’Europa democràtica- i un referent en la creació d’una nova concepció historiogràfica dins la seva
professió. En aquest sentit, l’exposició explica com l’obra de Vicens és una expressió d’aquest moment històric però, també, el fruit de la seva clara voluntat d’intervenir en el present, com a
resultat d’una vocació política que va solapant-se a la seva vocació d’historiador. Aquesta intervenció en el present té com a propòsit el “redreç” de Catalunya que, al seu entendre, passa
per una prèvia renovació de la historiografia, entenent que no hi ha projecte polític que s’aguanti sense una adequada fonamentació històrica. La renovació historiogràfica proposada per Vicens
descansa sobre una triple aposta: l’aposta per la història social i econòmica, en una època encara dominada per la història institucional; l’aposta per la història contemporània, en un
context universitari on la primacia era de la història medieval; i l’aposta per la feina en equip, que el portarà a erigir-se en cap de “l’Escola Històrica de Barcelona”. L’apel·lació a l’“autenticitat”
històrica, lluny de l’“ideologisme” dominant a la postguerra espanyola, i l’obertura a l’exterior són els altres elements constitutius de la “nova història” propugnada i assajada, en un temps curt i
ple de dificultats, per Jaume Vicens i Vives.
Àmbits de l'exposició
L’exposició gira a l’entorn d’un doble eix: el fet que Vicens és el gran renovador de la historiografia catalana i espanyola del segle XX i, al mateix, que Vicens és “un historiador dins el
seu temps”. Jaume Vicens és, com tants altres intel·lectuals del segle XX, un historiador que respon a les inquietuds del seu temps i la seva obra és, alhora, tan fruit del seu moment històric
com de la seva mateixa voluntat d’intervenir en el seu entorn i de modelar el present. Per aquest motiu, l’exposició ha de subratllar el fet que l’obra de Vicens comprèn tant la seva aportació investigadora com la seva acció, en múltiples fronts (acadèmic, editorial, però també polític), per construir plataformes per a la necessària renovació de la disciplina històrica a l’Espanya de després de la guerra civil. L’exposició s’articula en una sèrie d’apartats que, amb un cert discurs narratiu, presenta les diferents etapes de la vida i l’obra de Jaume Vicens i Vives.
1. La irrupció. Són els anys de l’ascensió del jove Vicens: el seu combat per la vida (en un context familiar marcat per la mort prematura del pare), el doble mestratge rebut de
Bosch Gimpera i de La Torre, la seva irrupció en la historiografia catalana (a la contra de certes posicions “oficials”, tal com va recollir la seva polèmica amb Rovira i Virgili), la
seva inserció en l’ensenyament i en el món universitari (i també de la seva personal ascensió social). Però són també els anys de la puja d’una generació, la republicana, i de
la confiança en la cultura i, en concret, en la universitat com a instrument de modernització de la vida catalana i espanyola: és la generació del “creuer per la
Mediterrània” de 1933.
Jordi Pujol: “Quan en Vicens entrava en un lloc, la gent o es posava dreta o, almenys, tenia la impressió que hauria hagut de posar-s’hi”.
2.La lluita per la vida. Els desastres de la guerra civil i la victòria de Franco posen una dramàtica fi a l’ascens de la generació republicana. Vicens no marxa a l’exili, però és
depurat de l’ensenyament (universitari i secundari). Les feines editorials com a mitjà per guanyar-se la vida (amb la utilització de pseudònim per a aquelles amb les quals
s’identifica menys) i la lenta preparació del retorn a la Universitat coincidiran amb els anys més durs de la postguerra. Aquesta recomposició inclou la creació de l’editorial
familiar, Teide (que tindrà un paper cabdal en la renovació dels llibres de text), la vinculació (mitjançant La Torre) al CSIC i la continuació dels seus estudis sobre el segle XV.
John Elliott: “Home ben plantat, carismàtic i d’una gran capacitat expressiva, tenia un sentit molt ferm, com a historiador, d’on volia anar”.
3. La redefinició d’un projecte universitari. Retornat a la Universitat (1947-48) i constatada la perdurabilitat del règim franquista (més enllà del triomf aliat a la II Guerra Mundial), Vicens ha de redefinir el seu projecte, tot incorporant-hi, parcialment almenys, la tradició catalanista i centrant ara les seves crítiques en l’irrealisme (l’ensayismo filosofante) que presideix la cultura espanyola del franquisme. Vicens crea, a la Universitat de Barcelona, una infrastructura adequada a la recepció del nou realisme historiogràfic: el Centre d’Estudis Històrics Internacional (CEHI), fundat el 1949, i les seves publicacions (“Estudios de Historia Moderna” i ”Indice Histórico Español”). L’esforç de modernització que Vicens exigia va ser rebut amb reticències per part d’una universitat espanyola que es resistia a la necessària posada al dia, i és en aquest sentit que Vicens s’arribà a veure a ell mateix com “l’improvisat general” que portava tot sol, amb el “corrent de proa”, la nau de la historiografia catalana. Aquesta etapa culmina amb la seva assistència al Congrés internacional de Ciències Històriques (París, 1950), on es produeix el seu retrobament amb la historiografia europea.
Raymond Carr: “L’únic historiador hispànic escrivia història com ho feien els altres [historiadors] europeus”.
4. L’aposta per la història recent. Les inquietuds de Vicens com a intel·lectual del seu temps el portaran, de forma gairebé ineluctable, a buscar en la història contemporània tant l’explicació del desastre de la guerra civil com, i sobretot, els models que permetin superar el present (tot evitant la sortida revolucionària a la qual semblava històricament condemnada la societat catalana). A partir de 1954, l’obra de Vicens abandonarà progressivament l’estudi del segle XV per centrar-se en el segle XIX. És el moment d’Industrials i polítics (1958) i de la seva teorització sobre la “generació del 1901” i de la seva crítica a la “inautenticitat” de l’Estat espanyol (on no costa veure una denúncia del franquisme). I és també seva l’aposta per la història econòmica, una disciplina aleshores
en bolquers a Espanya, de la qual escriu el primer manual universitari (amb la col·laboració de Jordi Nadal), i seva és la voluntat de consolidar una “història econòmica i social” d’Espanya (que fa bascular cap a l’època moderna i contemporània).
Miquel Batllori: La feina de Vicens ha estat “abrir caminos nuevos a sus sucesores, [más] que estabilizar construcciones perfectas.”
5. La síntesi. Presidida com havia estat sempre per una tensió entre l’empirisme i la síntesi, la producció de l’últim Vicens s’orienta cap a la síntesi, amb un doble vessant: el de l’assaig personal, interpretatiu (Notícia de Catalunya, que respon a l’interrogant de “qui hem estat i qui som els catalans?” i l’Aproximación a la historia de España, que es planteja com s’ha articulat Espanya, en una tensió constant entre centre i perifèria), i Historia social y económica però també cap al treball en equip (Biografies catalanes de España y America). En aquest sentit, els treballs de Vicens han de ser vistos com una preparació de l’obertura que, malgrat el règim, es produiria en els anys seixanta en la societat espanyola i, molt particularment, en la catalana. La voluntat d’arribar a un públic
més enllà de la universitat es fa palesa en les seves col·laboracions al setmanari Destino.
Ernest Lluch: “Entendre l’aportació de Vicens és, de bell antuvi, explicar les conseqüències polítiques de la seva obra (...) però també és inserir l’activitat estrictament política de Vicens com a originadora d’hipòtesis de treball historiogràfic”.
6. L’activisme polític. Des del seu domicili de Santaló, 130, Vicens apareix com un home pont entre un cert món oficial de Madrid (on manté unes relacions complexes, en un moment en què es debat una possible “obertura” del règim franquista) i el món del catalanisme resistent antifranquista. A partir de 1957, la seva activitat s’orienta cada vegada més cap a “fer política”, amb una agenda que inclou un creixent treball en xarxa de contactes i relacions, amb la vista posada a contribuir al “redreç” del país. Al respecte, Vicens sosté la necessitat de formar una nova elit dirigent, en sintonia amb el context democràtic europeu, i lidera un grup de gent jove agrupats en el que acabarà sent el Cercle d’Economia. El seu acostament al catalanisme, que inicia de la mà de Josep
Benet, culminarà, en els mesos previs a la seva mort prematura, amb l’acostament amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, el qual va pensar a fer-lo el seu
“delegat” a l’interior.
Josep Pla: Vicens era “un home de la postguerra, potser l’intel·lectual d’aquest país que se’n féu una idea més completa i directa”.
7. El llegat. En el congrés internacional de ciències històriques celebrat a Estocolm el 1960, i al qual ja no va poder assistir, els historiadors europeus van reconèixer l’impacte de l’obra científica de Vicens, particularment en qüestions com l’estructura de l’Estat modern. L’impacte indubtable, profund, que la seva aportació va tenir en la historiografia
catalana i espanyola hauria de considerar un doble aspecte, en congruència amb el que s’ha anat desglossant als apartats anteriors de l’exposició: el llegat que va deixar en les persones dels seus deixebles (i les eventuals dificultats que aquests van tenir per obrir-se pas en una universitat que es resistia a l’exigència de la modernització), però també en l’aspecte cívic i la perdurabilitat d’alguns dels conceptes (particularment, els que va aplicar a la realitat catalana: barreja demogràfica, “eina i feina”, “pactisme”, etc.). En definitiva, mesurar la doble herència, intel·lectual i cívica, de Vicens.
Pierre Vilar: “Si calgués escollir entre els heretatges que va deixar, jo triaria, ben cert, els seus deixebles”.
El Museu d’Història de Catalunya presenta l’exposició Colònies Industrials sobre el fenomen històric i social de les colònies industrials. La mostra explica de forma didàctica i entretinguda la vida al voltant de la fàbrica i com funcionaven organitzativament i social (els seus horaris i ritmes de treball, la vida social i el lleure dels seus habitants), alhora que mostra com eren arquitectònicament i perquè se situaven geogràficament als llocs on podien explotar els recursos naturals i on es podien construir línies ferroviàries de transport de matèries primeres i mercaderies.
Aquest fenomen va lligat a l’aprofitament de l’aigua com a model energètic català, un important precedent en l’ús d’energies alternatives, i que tenia com a rerafons la mancança de gran fonts d’energia i matèries primeres. Però l’exposició també mira cap endavant plantejant les alternatives de futur del nostre passat industrial, tot recuperant la memòria històrica (amb especial atenció als testimonis gràfics i orals que els protagonistes o les seves famílies han aportat). L’exposició ha estat comissariada per l’historiador Carles Enrech i el periodista Xavier Martí i presenta un plantejament museogràfic de gran impacte i atractiu visual amb l’ús d’audiovisuals i escenografies que recreen els espais de les colònies.
Museu d'Història de Catalunya
De l'1 de desembre de 2009 al 7 d'abril de 2010
Activitat familiar al voltant de l'exposició
Museu d'Història de Catalunya
Del 27 d’octubre al 22 de novembre de 2009
L’exposició mostra les fotografies sobre edificis i monuments artístics d’arreu del món dels guanyadors i finalistes de la 14a edició del certamen Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) realitzades per nens i nenes i joves fins a 21 anys. L’objectiu de l’EFIM, organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, d’Acció Social i Ciutadania i d’Educació de la Generalitat, és apropar els joves al patrimoni monumental per tal que aprenguin a descobrir-lo, valorar-lo i estimar-lo per mitjà d’una experiència personal.
Més informació al web: ihpe.mhcat.cat.
Museu d’Història de Catalunya
Del 6 d'octubre al 25 d'octubre de 2009
L'editorial Rafael Dalmau presenta l’exposició Rafael Dalmau, Editor: 50 anys en commemoració dels 50 anys de la fundació. L’exposició ha estat comissariada per Enric Pujol, professor d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en historiografia catalana contemporània.
L’editorial, fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i Ferreres (Barcelona 1904-1976) conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau (Barcelona, 1930), continua com a empresa familiar a mans de la tercera generació i com un dels referents de l’edició vinculada a difondre la història, la geografia i la cultura popular catalanes.
